¿TIENES MÁS DE 18 AÑOS?
Google+
Tendències.

"Tothom es mereix una segona oportunitat"

Gastronosfera13/12/2012

El madrileny Alberto Chicote condueix Pesadilla en la cocina, la versió espanyola de Kitchen’s Nightmare, un espai que, les sis primeres emissions, ha tingut una mitjana d’un 12,7% de share i 2.572.000 espectadors. A més, el 22 de novembre va aconseguir un rècord d’audiència (15,2% i 2.987.000), convertint-se en l’emissió d’entreteniment més vista de la història de La Sexta. Hem preguntat al popular cuiner quina recepta té per guanyar-se el públic del reality, que el 20 de desembre culminarà la primera temporada.

Gastronosfera: Com s’elabora un èxit com Pesadilla en la cocina?

Alberto Chicote: Sobretot, amb molta il·lusió i molta fe en què estem fent una bona feina. I amb moltes ganes d’aconseguir que els restaurants on treballem se salvin.

G: No cal dir que és un autèntic malson per a la competència: la millor estrena de La Sexta, amb 2,8 milions d’espectadors.

AC: L’acollida del públic ha estat molt bona. Cosa que també es reflecteix a les xarxes socials, on rebem impressions molt bones del programa.

G: Un producte que no s’ha cuinat a foc lent, sinó que ha pujat com l’escuma des del primer dia, corre el risc de desinflar-se de pressa, també?

AC: No ho crec. Primer de tot, perquè, a la segona temporada, que és a punt de tancar-se, continuarem amb la mateixa il·lusió que aquesta. I, com que l’experiència és un grau, farem un producte igual de bo o millor que el de les entregues que s’han emès fins ara. A més, tenim més peticions d’ajuda de nous restaurants. Els restaurants i jo som aquí. I el tercer en discòrdia, l’espectador, sembla que reclama que continuem. Així que res no indica que això s’hagi de refredar.

G: Un país para comérselo, Cocineros sin estrella i altres programes gastronòmics, com el seu, demostren que la fórmula clàssica d’oferir una recepta s’està quedant caduca?

AC: Ja hem tingut, durant molts anys, programes de xefs que ensenyen a cuinar, però ara els espectadors estan començant a entendre que el món de la gastronomia és molt més ric.

G: En lloc d’una mica de julivert, ara als espectadors els va més el pebre?

AC: Allò del julivert estava molt bé. Per a nosaltres, oferir una proposta diferent (però no inesperada, perquè gairebé tothom ja coneixia el reality de Gordon Ramsay) és molt agradable.

G: Li falta una mica de mala bava per ser com Ramsay?

AC: Doncs no ho sé. El que sí que reconec que em falta, per començar, és un pam d’alçada, perquè sóc força tap de bassa. A més, m’hauria de treure de sobre uns quinze quilos i, finalment, per assemblar-me més a en Ramsay, m’hauria de deixar créixer més els cabells.

G: Quins pecats gastronòmics té, si és que en té algun?

AC: Els meus excessos són que vaig massa sovint a visitar altres xefs, que cuinen com els àngels.

G: Al càsting dels locals de Pesadilla en la cocina, sembla que s’hagin seleccionat els que són particularment bruts i caòtics…

AC: Hi ha moltíssims cuiners que estan fent una feina magnífica. Precisament, ara que el públic entra a les entranyes de les cuines, és el moment de començar a valorar la tasca que fan els restauradors per mantenir el seu local en condicions i fer una feina de qualitat.

G: Quines pistes hi ha perquè, quan entres en un restaurant, intueixis que la gastronomia serà dolenta?

AC: Si fos capaç de saber-hi d'un cop d'ull, segurament en alguns llocs no hi hauria menjat. Quan vaig a un restaurant em fixo molt que tot estigui en ordre: que el servei que m’atén gaudeixi fent-ho, que les condicions higièniques siguin correctes i que l’ambientació em faci sentir que en aquell lloc m’ho puc passar bé. Em guio quasi més per sensacions que per factors reals. Tot i que, per descomptat, sí que hi ha condicions que salten a la vista, com quan la sala de menjador ja està bruta o tenen un mostrador amb menjar exposat i hi ha productes en mal estat.

G: No és, en la majoria de casos, una humiliació per als qui regenten aquests locals insalubres sortir a Pesadilla en la cocina?

AC: Hi ha restauradors que, després de veure el programa, se senten avergonyits, i fins i tot alguns, pel que m’han dit, afirmen que el que s’ha rodat és fals. Tot perquè les seves pràctiques eren perillosíssimes per a la salut de les persones i no sé si humiliants, en mostrar-les. Jo sóc del parer que tothom mereix una segona oportunitat. Prefereixo centrar-me més en les millores que s’assoleixen que no pas en la part inicial del programa, quan la gestió del local era desastrosa. Al final, poden presumir que han fet un llarg camí i han aconseguit resultats d’èxit.

G: Cap local no li ha comentat que, després del programa, l’hagi inspeccionat Sanitat?

AC: Això, precisament, no m’ho ha comentat ningú, cosa que em sorprèn. Sé, per exemple, que El Castro de Lugo (Madrid) ja està tancat, perquè no han estat capaços de tirar endavant. És una llàstima, perquè li vam dedicar un munt de feina, esforç, il·lusió…

G: Precisament, l’emissió del programa d’El Castro de Lugo ens va deixar un moment molt escatològic.

AC: Si hagués pogut evitar vomitar, ho hagués fet. Però imagina’t que acabes de cruspir-te tres plats en un restaurant i després veus l’estat i les olors nauseabundes de la cuina. T’asseguro que potser fins i tot hauries tardat menys que jo a treure el menjar.

G: Fent un exercici d’autocrítica, no considera que s’hagi excedit, en algun moment?

AC: No, mai. He estat força suau en el tracte, realment. Crec que podia haver estat més dur, en alguna ocasió.

G: Al programa hi ha molts renecs… Té la llengua més esmolada que els ganivets que fa servir?

AC: No! Els meus ganivets tallen moltíssim més que la meva llengua o, si més no, això és el que pretenc. El que passa és que hi ha gent que, per entendre un tipus de missatge concret, necessita un llenguatge determinat. Alberto Chicote, per exemple, necessita dir, a vegades, “aquest  menjar és una puta merda”, en comptes de “hauries de millorar la carta”· Sobretot, perquè el primer missatge és molt més directe i esmolat, i arriba sense tantes subtileses exactament on vull anar. I, com que el meu objectiu és no perdre el temps, prefereixo parlar sense embuts.

G: És tan efusiu dirigint els seus restaurants?

AC: Sí, sóc exactament igual a la meva cuina que a la dels altres. No he creat un personatge, sóc autènticament així. Si bé és cert que als meus restaurants no tinc tants motius per enfadar-me com als que visito amb el programa.

G: El crític televisiu de La Vanguardia Fernando de Felipe li ha dit Xef Norris.

AC: Em fa molta gràcia l’apel·latiu, tot i que jo no sé donar les trompades d'en Chuck Norris. També em diuen el xef rondinaire de ‘Blancaneus’.

G: Parli’ns del seu estilisme: ha desterrat definitivament el blanc, des que vesteix d’Ágatha Ruiz de la Prada?

AC: A la Passarel·la Cibeles del 2007, hi vaig col·laborar, li vaig preparar un plat i ella va decidir dissenyar-me una torera personalitzada, cosa que els altres modistes no van fer amb la resta de xefs. Em va encantar la iniciativa i després li vaig demanar que me’n creés més. No cal dir que totes són molt llampants. I, quan vam començar a enregistrar Pesadilla en la cocina, vaig trucar a l’Ágatha per demanar-li que em dissenyés una torera diferent per a cascuna de les deu entregues. I hi va accedir.

G: Li està dissenyant alguna cosa especial per a les campanades que oferirà a La Sexta, amb Sandra Sabatés?

AC: De moment no, perquè no li ho he demanat. Seria divertit fer-se una torera de gala, oi? És una bona idea.

G: Té deformació professional? Per exemple, quan mira una ficció, es fixa en el que mengen els protagonistes?

Sí, molt. Sobretot observo si els plats són creïbles i trobo que, des de fa un temps, les sèries i les pel·lícules es prenen més seriosament el tema gastronòmic. Els aliments surten amb un aspecte més atractiu.

G: Quina nota dóna a la gastronomia espanyola?

AC: Sense cap dubte, una nota altíssima. Internacionalment, és la bandera més onejant per ensenyar fora de les nostres fronteres. Amb tot, penso que l’estructura que sosté l’hostaleria, que són els restaurants de qualitat mitjana, necessita una empenta en matèria de formació, interès i professionalitat.

G: Tinc entès que vol obrir un restaurant.

AC: Sí, hi estic ficat. M’agradaria muntar un nou restaurant, aquí, a Madrid.

G: I  no pensa que ja n’hi ha massa?

AC: La quantitat la dicta el públic. Quan un local no té prou assistents, no aguanta gaire temps abans de tancar. El que passa és que hi ha empresaris del món de la restauració que no saben donar el valor que té la visita del client i el fet que torni al local. S’ha d’entendre que un client no és algú que entra per la porta a consumir alguna cosa, sinó aquell que has fidelitzat i que surt del local desitjant tornar-hi.

Entrevista de Núria Moreras

Afegeix un nou comentari

Plain text

  • No es permet l'ús d'etiquetes HTML.
  • Les adreces de pàgines web i de correu electrònic es tornen automàticament en enllaços.
  • Les línies i paràgrafs es trenquen automàticament.