¿TIENES MÁS DE 18 AÑOS?
Google+
Tendències.

Restaurants per a amics, coneguts i... saludats

Gastronosfera28/01/2013

Un no és el duc de Somerset ni de bon tros Grace Kelly, entre altres coses perquè el primer és un tipus que es diu John Seymour, 18è duc de Somerset (curiosament, algú anomenat precisament David Somerset és l‘11è duc de Beaufort, però fa temps que vaig decidir deixar d’intentar comprendre els britànics) i l’altra fa anys que fa malves. Però això és una cosa i l’altra és anar a un restaurant i notar que tu i la majoria de la gent que es troba dinant al local no som tan importants com els que mengen en una o dues taules més enllà. Pot ser que no ho siguem, però és molt lleig que es noti, vaja. I a més és un mal model de negoci, està clar.

Tenia per costum anar, de tant en tant, a un restaurant de l’Eixample barceloní (es diu el pecat, però no el pecador), on avicien el producte i regentat per dos germans. Un als fogons, educat en l’univers de Santi Santamaria, un cuiner tocat pels déus i la cuina del qual pot assolir cotes celestials, divines, astrals i planetàries; i l’altre com a responsable de la sala i el celler, que lluny d’estar a l’altura del seu germà, més aviat es comporta com una bacallanera, però d’aquestes estúpides.

A sobre és un restaurant estrany, perquè té l’aspecte de ser un bar més d’aquests que sovintejen al paisatge urbà de Barcelona, però del qual, a la que et descuides, surts amb cinquanta o seixanta euros menys a la butxaca pel cap baix. O sigui, que barat no és. A més, té un celler de categoria, del què, sense esperar-t’ho, pots beure’t un Petrus als seus corresponents gairebé tres mil euros. Però sempre estava ple i amb gent entrant freqüentment preguntant per una taula lliure que no existia. Una bogeria de lloc, en fi.

I l’altre dia vaig tornar-hi després de molt de temps de no anar-hi. Hi vaig deixar d’anar, perquè s’havia posat impossible de preu, però sobretot per coses com la que els explicaré a continuació. No pot ser que truquis a un restaurant per reservar, facis la teva reserva per a una hora sense que et posin problemes, et presentis puntual, vegis una única taula lliure (que sí o sí ha de ser la teva) i que just en arribar, darrere de tu, entrin dues altres persones i en això aparegui l’amo com una exhalació, que passi pel teu costat sense ni tan sols dir-te bona tarda, es dirigeixi als nouvinguts com si els conegués de tota la vida, el que pot ser cert i a més em sembla fabulós, els pregunti si tenen reserva i quan els altres li responen que no, doncs que amb un parell els digui que no hi ha problema i els assegui a la que havia de ser la teva taula.

Vaig cridar a un cambrer, que es va veure venir el merder, vaig protestar, em va demanar disculpes, em va dir que esperés un moment i se’n va anar a parlar amb l’amo que, a plens pulmons, com perquè el sentissin fins i tot a Burkina Faso, li etziba que la reserva del senyor Molins (un servidor) no era fins al cap de 15 minuts (la qual cosa era falsa) i que per tant ell li donava aquesta taula a qui li donava la gana. Va tornar el cambrer, atribolat, ens va convidar a una copa de cava i ens va dir que la nostra taula de seguida estava llesta, la qual cosa no va succeir fins passats vint minuts.

Davant aquesta situació podíem anar-nos-en, cosa que reconec que és el que haguéssim hagut de fer i no vam fer, muntar un pollastre majúscul o aguantar-nos, que és el que vam fer i no haviem d’haver fet. I la cosa no va ser una excepció. Conec gent que ha passat per experiències similars.

Però l’altre dia vaig decidir tornar-hi. Aquesta vegada vaig ser jo el que es va presentar sense reserva, però poc importava. Anava sol i amb tota la intenció de dinar a la barra, a la què gairebé sempre hi ha lloc. I l’espectacle va ser una altra vegada inenarrable.

Les taules d’amics habituals que reclamaven tota l’atenció del nostre ínclit protagonista. Però això no era el pitjor, no. El problema és la falta de discreció. El local no és gaire gran i l’amic se situa sempre just a la finestra per on van passant els plats de la cuina al menjador. Entre ell i les taules, potser un metre escàs. I des d’allà vinga a cridar que necessita el plat X per a la taula del senyor Y i que què passa amb el plat Z per al senyor W. Clar. I vinga a cridar ordres a la gent de la barra perquè li escalfin el pa per a les taules del senyor X i W perquè es puguin menjar les X i els Z com cal. I vinga a bramar a tots els cambrers que portin això a les taules dels senyors Y i W, mentre la resta de mortals esperem que algú recordi que som allà i que també pagarem el compte.

La repanotxa ja va ser quan van arribar dues persones, l’amic els va veure de lluny i va ser del més còmic com va cridar una de les noies que atenia la barra: “Tal, posa un Bollinger a refredar ràpid”, mentre anava cap a la porta del local amb els ulls fora de les òrbites i amb el cor que semblava que li anava a sortir per la boca. Un espectacle.

Mira, honrat taverner. Tots tenim amics. I a tots ens agrada tractar els nostres amics el millor que podem. Si tens un negoci, a més pots tenir clients que vinguin amb molta freqüència, que et recomanin als seus amics o fins i tot, malgrat els temps, clients que es deixin un dineral cada vegada que vénen. Em sembla fins i tot lògic i natural que a tota aquesta panòplia de gent, quan vénen al teu restaurant, els tractis amb deferència. Però noi, si tens un restaurant només per a amics, coneguts i saludats et diré que els amics pequen d’infidelitat, els que abans venien molt, de sobte vénen menys i després ni apareixen i els pocs que es poden beure un Petrus, ben aviat seran una espècie en via d’extinció o no se'l beuran a la teva taverna. El teu és un cas clínic. I a més, crec que aquesta vegada tenies menys gent. Sí, clar, ha de ser la crisi.

Text d'Albert Molins, blogger d'Homo Gastronomicus

Afegeix un nou comentari

Plain text

  • No es permet l'ús d'etiquetes HTML.
  • Les adreces de pàgines web i de correu electrònic es tornen automàticament en enllaços.
  • Les línies i paràgrafs es trenquen automàticament.