¿TIENES MÁS DE 18 AÑOS?
Google+
Palomitas de maiz
Tendències.

Menjar crispetes al cinema: on neix aquest costum?

Gastronosfera19/10/2013

El binomio palomitas-cine no es má reciente de lo que podríamos imaginar. De dónde procede esta costumbre y por qué. Te lo contamos.

El meu amic Jordi Luque Sanz en aplicació del seu glossari gastronòmic de postureig publicat fa uns dies en aquest mateix espai em diria que sóc un golafre, un carpanta, o el que és el mateix  un foodie. Més enllà de la consideració que tingui de mi mateix en temes gastronòmics, una de les coses que també sóc és cinèfil. Aficionat al setè art d’aquells que els agrada anar a les sales i veure les pel·lícules en versió original, sempre que es pugui, i sens dubte, durant molt de temps, enemic d’aquells a qui agrada menjar crispetes durant la projecció.

Han estat anys d’infructuosa lluita contra el que considerava un costum menyspreable, a base de mirades de feridora reprovació, espetecs de disgust cada vegada que sentia el cruixir d’una crispeta i fins i tot autèntiques i irades exclamacions de “¡peeeer favoooor!” cada vegada que sentia els “slurps” d’algú xarrupant refresc amb una palla. Òbviament ells eren més i la derrota va ser inapelable, com era d’esperar. Així que vaig aplicar això tan suat del si no pots amb ells, uneix-t’hi i vaig decidir relaxar-me i menjar, jo també, crispetes en el cinema. Però d’on ve aquest costum? Quan, com i per què es va originar? Això provaré d’explicar-ho avui.

A ningú estranyarà que això de les crispetes vingui d’EE.UU, país “palomitero” per excel·lència. Hi haurà persones per a les quals el binomi cinema-crispetes haurà existit sempre, però res més allunyat de la realitat. La primera raresa és que van ser baleners dels Estats Units els que, a començaments del segle XIX i des de Xile, van portar a Nova Anglaterra la varietat de blat de moro que s’utilitza per a les crispetes i des d’on es va propagar ràpidament per tot el país.

Segurament la gent trobava molt divertit veure com els grans de blat de moro explotaven (més informació sobre les crispetes en aquest genial post d'Òscar Gómez: crispetes, un passeig lleuger per la ciència a la cuina). El 1848 el vocable popcorn ja apareix en el Dictionary of Americanisms, mostra inequívoca de la seva popularitat com a snack.

palomita-gastronosfera Les crispetes es trobaven per tot arreu: fires, circs i qualsevol lloc relacionat amb l’entreteniment. El que va permetre tal explosió va ser, per dir-ho d’alguna manera, la seva mobilitat. En 1885 Charles Cretor va inventar la primera màquina de vapor portàtil per fer crispetes, que ràpidament inundà els carrers i va fer extremadament fàcil vendre-les a les portes de qualsevol esdeveniment esportiu, per exemple. De fet, els únics llocs en no hi eren presents era els cinemes i els teatres.

Els amos de sales de cinema no volien tenir res a veure amb les crispetes, ja que el model que ells intentaven recrear era el dels teatres: sumptuoses sales plenes de catifes, cortinatges i llums de vidre en les quals el popcorn, creien, no enganxava ni amb cola. Era l’època en què els cinemes aspiraven a reunir al seu interior els més adinerats, per als quals l’olor de les crispetes acabades de fer podia resultar ofensiva per la seva associació amb els aperitius populars, a més que es considerava que el soroll que es feia en menjar-lo era una distracció intolerable. Però quan va arribar el cinema sonor l'any 1927, les sales es van poder obrir a una clientela més àmplia, doncs ja no era necessari saber llegir per gaudir d’una pel·lícula, i a més el so, en certa mesura, podia dissimular el cruixir de les crispetes.

De tota manera, els propietaris continuaven sense veure-ho clar fins que va arribar la Gran Depressió que, paradoxalment, va constituir una gran oportunitat per al cinema i per a les crispetes. Anar al cinema i menjar crispetes eren dos luxes que molta gent podia permetre’s. Si l’aroma de les crispetes no va fer que els propietaris de la sales flairessin immediatament el negoci que tenien davant dels seus nassos, sí ho van fer els milers de venedors de carrer que ràpidament van instal·lar les seves màquines i llocs portàtils a les portes de les sales.

Pel que sembla, els propietaris fins i tot van arribar a posar cartells penjats, on es demanava als clients que deixessin les seves crispetes al guarda-roba juntament amb els seus abrics. Les crispetes s’havien convertit en el primer snack clandestí. Tot per mantenir les aparences.

palomitas1-gastronosfera

Esclar que els cinemes tampoc no estaven adaptats per acollir les màquines per fer crispetes. No tenien tubs de ventilació, per exemple, però com cada vegada més gent acudia als cinemes amb la bossa de crispetes a la mà, no podien continuar ignorant el fenomen per gaire temps. Així que van començar a donar la concessió a alguns d’aquests venedors ambulants perquè venguessin les seves crispetes, a canvi d’una tarifa diària, i que van veure el cel obert, doncs d’aquesta manera podien vendre popcorn a la gent que anava al cinema i als vianants.

A mitjans dels trenta, el negoci del cinema s’esfondrava, però aquells que, encara que fos tapant-se el nas, servien crispetes aconseguien salvar la cara. Així que per fi els propietaris van entendre que vendre crispetes i altres snacks podia salvar els seus negocis i van omplir les sales de concessions per a la seva venda. Amb la Segona Guerra Mundial, el matrimoni cinema-crispetes es va fer encara més fort i ja podríem dir que etern.

La venda de refrescos i caramels depenia del subministrament de sucre que en aquells temps era escàs, entre altres coses, perquè Filipines estava en mans dels japonesos i el 1945 la meitat de les crispetes que es consumien als Estats Units es menjava en els cinemes. Les mateixes sales van començar a promocionar el consum de crispetes en anuncis que es projectaven abans de començar la projecció o en els intermedis. El més famós de tots va ser el que es va dir “Let’s All Go to the Lobby” de l’any 1957.

Als anys 60, la popularització de la televisió va fer que la gent veiés més televisó i es quedés més a casa i acudís menys als cinemes. Però la indústria de les crispetes estava decidida i preparada per adaptar-se als nous temps i molt aviat van començar a sortir al mercat màquines per fer crispetes domètiques i tota mena d’estris per fer les crispetes un mateix i poder veure la pel·lícula de la nit sense renunciar a l’snack cinematogràfic per excel·lència.

Ja en la dècada dels 70 del segle passat, van aparèixer les crispetes per a microones (hi va haver marques de microones que promocionaven els seus aparells amb anuncis en els quals apareixien fent crispetes) i definitivament mai més no vam tenir excusa per no veure una pel·lícula amb una bona galleda de crispetes cruixents a la falda. PD: Si algú vol saber una mica més, pot llegir aquest llibre Popped Culture: A Social History of Popcorn d'Andrew Smith.

Text d'Albert Molins

Afegeix un nou comentari

Plain text

  • No es permet l'ús d'etiquetes HTML.
  • Les adreces de pàgines web i de correu electrònic es tornen automàticament en enllaços.
  • Les línies i paràgrafs es trenquen automàticament.